Va néixer a Sant Feliu de Codines l’any 1879, i, tot just complerts els vuit anys, va quedar orfe de pare i mare. Això va motivar el seu immediat trasllat a Barcelona, on un oncle patern va actuar com a preceptor. En un ambient de disciplina severa i on no destacaven preocupacions intel·lectuals, va cursar el Batxillerat i, a continuació, els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona.

Un cop llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1901, i sense haver intercedit cap tradició ni influència, va començar la seva especialització en Dermatologia i Sifilografia, d’acord amb els cànons propis de l’època i tot decidint, a la vegada, l’oportunitat d’estudiar en un centre mèdic estranger.

Va fer una estada de dos anys a París, a l’hospital de la Pitié al costat de J. Darier, una figura indiscutible a la historiografia dermatològica europea, i en el laboratori del nosocomi de Saint-Louis que dirigia Gastou, receptor dels nous corrents anatomopatològics. Un cop complert el període de dos anys va tornar a Barcelona tot alternant la Medicina Privada amb l’hospitalària. Primer va treballar a l’Hospital de Nens Pobres de Barcelona durant un bienni i, amb algunes interrupcions, a l’Hospital de la Santa Creu barcelonès, no cal dir que en els serveis de Dermatologia d’ambdós centres, fins al seu decés prematur, que va tenir lloc el 9 de maig de 1922, no complerts encara els 43 anys i tot estant a la plenitud de les seves facultats intel·lectuals.

Professionalment, i al marge de l’activitat nosocomial en què amb el temps va atènyer un gran prestigi, va mesurar la seva participació en actes públics. Tanmateix, pel que fa a la vida mèdica, va fer acte de presència en diferents esdevinences i sessions clíniques en qualitat d’assistent i de protagonista malgrat que va centrar la seva activitat en la producció científica escrita: una quarantena de publicacions, mitja dotzena en llengua francesa, apart d’altres que va deixar inèdites i de les quals, malauradament, només se’n conserven cinc d’entre les diferents que s’han perdut. Finalment, pel que fa a la vida pública, va destacar un al·legat contra el caciquisme que imperava a la seva vila natal, cap a l’any 1909, que denota la vivor d’un home independent, directe i combatiu; probablement, un tarannà que no va afavorir les seves aspiracions a ocupar càrrecs públics i, molt menys, a gaudir de reconeixements acadèmics.

Històricament, pel que fa a les contribucions científiques, el llegat que va deixar es pot dividir en tres grans apartats. D’entrada, la seva participació com a introductor de les novetats dermatològiques, primordialment provinents de l’escola francesa, en el curs d’uns anys vitals en el si d’un país que pugnava per sortir de l’estancament científic. En segon lloc, existeixen les seves contribucions originals tant en el domini dermatològic com en la seva prolongació sifilogràfica. I per últim, les revisions que va portar a terme sobre els temes més candents.

Els anys d’ampliació d’estudis a París li varen permetre introduir o, potser millor, donar fe i constància dels avenços clínics aconseguits sobre una base anatomopatològica, tot comptant amb l’avantatge que va suposar el fet d’haver treballat en contacte directe, i en alguns casos personal, amb les figures més destacades de l’escola francesa, amb la qual va mantenir sempre contactes a través de la Societé Française de Dermatologie et de Syphilographie, amb mestres com L.A. Broca, J.A. Fournier etc., entre d’altres de menys coneguts.

Quant a les aportacions originals, amb cateroria de novetat, destaquen els estudis sobre la micosi fungoide, que va identificar com un procés limfomatoide. Una descoberta que, apart de la seva prioritat, constitueix el punt de partida dels actuals estudis bioquímics, ultraestructurals i immunològics, encaminats a desentranyar les proliferacions malignes, inicialment extramedul·lars, del sistema limfoide. En menys grau, quant al pes científic, va atendre els principis i diferències de la patologia cutània en Pediatria i, per últim, va arribar al pinacle d’uns estudis estadístics sobre l’efecte i resultats de les terapèutiques arsenicals en els quadres luètics, tot intervenint activament i administrades pel canal raquidi; concretament, a les tabes i la paràlisi general.

Les revisions se centren en el domini de la lues, un complex capítol patològic amb una enorme repercussió social a principis del nou-cents . En aquesta direcció, va publicar Diagnóstico retrospectivo de la sífilis, que es va erigir en el primer tractat sobre tots els estigmes sifilítics, les lesions que els originaven i la manera d’enfocar el diagnòstic diferencial. Evidentment, amb l’adveniment dels antibiòtics, la manera d’atallar la lues va fer un gir copernicà. Tanmateix, en el seu moment, l’escrit citat va esdevenir la guia fonamental per a assegurar l’existència d’una sífilis antiga, que des de la seva latència representava un imprevisible focus de contagi. Finalment, va revisar el concepte de parasífilis, vigent fins a la dècada dels quaranta, tot establint que englobava uns processos d’origen luètic, és a dir, causats directament pel treponema i definits per la seva naturalesa esclerosa vulgar.

La contribució Umbertiniana se situa en la tasca d’introducció i assentament científic de la Dermatologia vernacle, que va tenir lloc les dues primeres dècades del nou-cents. La manca d’estudis sobre aquest apartat de la historiografia mèdica i els canvis esdevinguts a mitjans d’aquella centúria han mantingut en la penombra una obra que a la vista de noves revisions comença a recobrar els mèrits dels quals es fa creditora, tot essent previsible que ulteriors estudis vagin completant el valor del seu contingut en el conjunt de la cultura científica local.